El meu món és un nas de pallasso

"L'humor no és un estat espiritual, sinó una visió del món." 

Aquesta història m’ha agradat perquè és original. Ha triat una foto i un un títol que atrauen a llegir-la. Ens explica com la vida d’un venedor de sabates en un  fred carrer, canvia  en qüestió de dies i passa a ser humorista en un famós circ. El protagonista aprofita una oportunitat que li dóna la vida i que se li presenta per casualitat. A vegades, ens hem d’arriscar per trobar realment la nostra felicitat. No tot depèn de qui sóm o què fem a vegades l'atzar  juga bones passades a la nostra vida. La comèdia i l’humor acaben canviant la manera de veure el món del protagonista. Que és feliç repartint somriures i tal i com va dir Charles Chaplin: un dia sense somriure és un dia perdut.

El meu món és un nas de pallasso. Julia Santana: http://undialecteviu.blogspot.com.es/2013/03/reflexio-i-expresio.html

Moments trencats

"Un final trist —tots els finals ho són— no ha de desmentir el passat d'alegria." 
Salvador Sostres (Barcelona 1975)

Salvador Sostres

És un escriptor i periodista català. Alumne del col·legi Aula, cursà un any a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB i abandonà a continuació els seus estudis universitaris per dedicar-se plenament a l'escriptura. S'ha dedicat de forma exclusiva als articles d'opinió i a les novel·les de ficció, al principi algunes d'elles en llengua castellana.

Moments trencats

Tot havia començat un fred vint-i-cinc de desembre de mil nou-cents noranta-sis.  Sobre una gran pista de gel patinava l’Arlet . Patinava molt bé, però de cop rellisca i cau a sobre d’un noi alt, moreno i d’ulls verds.  El noi s’aixeca tot enfadat, pretenia escridassar a qui l’hagués fet caure a terra, però tot d’una les seves mirades es creuen. El seu estat d’ànim canvia en mil·lèsimes de segon i en comptes d’enfadar-se acompanya a l’Arlet a la infermeria.  Al so d’una nadala dos desconeguts s’acaben de conèixer i a partir d’aquell dia les seves vides serien inseparables.  Eren molts moments per recordar tots feliços i cap de dolent, les seves vides havien agafat un sentit. Es van prometre que mai es separarien, però només era una promesa més, d’aquelles que es fan els enamorats.  Era el dissetè nadal que passaven junts, un regal perfecte sota d’aquell arbre. Uns bitllets a Marrakech que ho canviarien tot.

Marrakech. A través d’aquella finestra es podien veure aquelles altes palmeres. En Jordi li fa un petó al front i la desperta. Eren ja les deu i havien de donar-se pressa ja que el seu tour començava a les onze. Es vesteixen tots dos amb una roba fina blanca, feia molta calor i surten de l’hotel.  L’Arlet es disposa a creuar el carrer sense haver-se fixat que un cotxe s’acostava a ella a tota velocitat. En Jordi no ho dubta ni un segon i la protegeix com pot, mor en l’acte. 

L’ambient era silenciós, només se sentia el soroll d’ una llàgrima que  queia per la seva galta, es disposava a donar l’últim adéu al seu estimat una rosa blanca i una sobre amb fotos de tots els moments que havien passat junts. Un final trist. Tots els finals ho són però l’Arlet no ha de desmentir el passat d'alegria. Per això volia que ell s'endugués aquell sobre allà on anés.

¡Cáspita!

Després de llegir l'article de Juan José Millás, El País, 1 de març de 2013. I de veure el vocabulari utilitzat a l'article d'aquest senyor en un diari de tirada nacional penso que per sobre de tot, fins i tot de la barra que tenen els polítics, aquest periodista  per molt "hasta los cojones" que estigui del tema hauria d'utilitzar vocabulari adequat per al medi de comunicació en el qual està redactant. Crec que el vocabulari que utilitza s'ajusta més al d'un bloc on cadascú exposa la seva opinió personal ja que les expressions emprades són de caire col·loquial.

L'estiu de les keds blaves

Introducció

Paraules que provenen de marques comercials:

Keds: 

Sabatilles esportives.

Etimologia: Paraula que en un orígen era la marca de unes sabatilles esportives. L'utilitzen els lleidatans.

Rímel:

És el nom registrat de la màscara de pestanyes, feta a base d'oli i pintura, que s'aplica a les pestanyes amb un raspatllet per espessir-les i fer-les semblar més llargues, i també per acolorir-les. Normalment és de color negre.

Etimologia:

La paraula prové de l' adaptació del nom de l'empresa Rimmel de productes de maquillatge, fundada originalment el 1834 per Eugène Rimmel a Londres.

cel·lofana:

Material que es presenta en forma de fulls de cel·lulosa transparent i flexible fets a partir de viscosa. Poden ser de diversos colors i s'utilitzen per embolicar regals.

Etimologia: Del francès cellophane, originalment una marca registrada (1912), composta amb els mots cellulose i diaphane (del grec diaphanés, 'transparent'), invenció de l'enginyer suís Jacques Brandenberger (1908).

tàper:

Recipient de plàstic que tanca hermèticament i s'usa per guardar-hi o dur-hi menjar.

Etimologia: Adaptació de l'anglès tupper, derivat de la marca comercial Tupperware (registrada i patentada pel químic nord-americà Earl S. Tupper el 1946), que manufactura aquesta mena d'envasos.

veronal:
Substància blanca, cristal·lina, usada com a hipnòtic, primer somnífer del grup dels barbitúrics, també conegut amb el nom de barbital.

Etimologia: Nom que van donar a aquesta substància els primers que la van sintetitzar el 1902, el químic Emil Fischer i el metge Joseph von Mering. Es va començar a comercialitzar el 1904 amb aquesta marca. «La llegenda diu que Von Mering va anomenar així el producte perquè considerava que la ciutat italiana de Verona era el lloc més tranquil del món».

L'estiu de les keds blaves

Finals de Juny. El paper verd de cel·lofana queia a trossos al terra. Un somriure, unes precioses keds blaves acabava de desembolicar la Cecília. Ja n'eren 18 d'espelmes, de somnis, de desitjos. Un nou estiu una nova història per començar. Massachusetts. L'avió tot just s'acabava d'enlairar fèia una hora i la Cecília ja dormia com si veronal hagués pres, somiava en la nova vida que li esperava a l'altre costat de l'Àtlantic.  De cop l'hostessa la despertà era l'hora de dinar. Mongetes i pollastre no era que li agradés molt el menú però tenia gana. Es lamenta de no haver acceptat portar el tàper amb deliciós dinar que li havia preparat la seva àvia. Volia veure al seu pare, ja eren molts anys que el destí havia fet que els seus camins no es trobessin però per fi era hora de trobar-se. Estava nerviosa i a la vegada contenta.

Set de la tarda hora local. El avió per fi aterra. Equipatges multitud de gent, perduda, ansiosa. Un politò sona, es el seu pare la truca per saber si tardarà molt en sortir, la vol veure. Ella recull el seu equipatge ràpidament. Veu un cartell gran on posa "arrivals" i una fletxa que indica una gran porta transparent envoltada de publicitat. No pot esperar més corre emocionada, a través del gran vidre i es dirigeix a una cara coneguda entre els milers de persones que hi havia. Una abraçada i més tard una llàgrima rellisca per la seva galta, el rímel se li escampa pels ulls, tot just acabava de començar aquell estiu de les keds blaves.