Curtmetratges

Portless

Després de passar una forta tempesta enmig del mar Mediterrani, el vaixell de càrrega Stratis II arriba al port barceloní. Molta de la seva càrrega s'ha malmès o s'ha perdut. I No han pogut entregar la càrrega, la companyia asseguradora del vaixell ha fet fallida i només ha pogut pagar un 20% del valor de la càrrega malmesa a  causa de la tempesta. La companyia naviliera abandona el vaixell, juntament amb tota la seva tripulació al port de Barcelona. El capità Mumtaz Ahmed no pot deixar el vaixell perquè com a capità ha de ser l'últim en abandonar-lo.

El que més m'ha impactat d'aquest curt ha estat veure com el capità es trobava tot sol en un país que no era el seu, abandonat, i a sobre arreglava el vaixell com podia tot i que no fos seu. Després d'haver venut el vaixell pel preu mínim de subhasta, que ni tan sols cobria     la tercera part dels sous que havia de cobrar, el capità deixa una nota amb el seu número de telèfon per si els que l'han comprat tenen algun dubte sobre el vaixell i el volen contactar-lo. Aquest curt reflecteix molt bé la sensació del pas del temps molt lent.  

Jimmy

En Jimmy té discapacitat cerebral i lluita cada dia pels drets dels discapacitats. Ha rebut la condecoració membre de l'ordre de l'imperi britànic.

El curt ens mostra com es un dia normal i corrent per en Jimmy. Des d'una càmera subjectiva podem observar tot el que li succeeix al personatge durant un dia normal de la seva vida, les dificultats que se li presenten, les persones amb les que interactua...

Des d'aquest punt de vista es transmeten molt bé els sentiments i les sensacions del personatge. M'ha semblat un curt molt dramàtic.

Los orígenes del marketing

Aquest curtmetratge es una mena de tràiler o anunci de la pel·lícula "Mapa" del mateix director, Elias León.

Aquest curt és un bombardeig d'imatges constants. Apareixen imatges d'un viatge a l'Índia, la casa del director... 

Les sensacions que m'ha transmès han estat les de soledat, la cerca de noves emocions...

El director ens vol transmetre el seu missatge a través d'una interlocutora "María", que no existeix, això ens pot fer pensar que també està buscant algú amb qui poder compartir moments de la seva vida.

Flying Anne

Anne és una nena d'onze anys amb síndrome de La Tourette, aquest síndrome no el pot controlar i a vegades la fa comportar-se de manera estranya. De vegades s'ha de moure en cercles, sempre a la dreta, llepar tot el que veu, no trepitjar les juntes de les rajoles quan va pel carrer... L'únic al que te por és a que els demés no l'acceptin tal i com és. Supera aquesta por que té explicant als seus companys de classe el que li passa. Se sent bé quan veu que els seus companys l'entenen. La frase que m'ha impactat més del curtmetratge és la que diu la nena al final, que no vol canviar per res el que li passa perquè si ho canviés no seria ella mateixa. 

Valoració de la sortida

Aquesta sortida ha estat entretinguda i per mi ha valgut la pena perquè ha estat una oportunitat de  poder veure diferents punts de vista de gent arreu de món a través d'un curtmetratge. Tots els curtmetratges comunicaven alguna cosa, que per l'autor era important transmetre.  Tot i que m'hagués agradat veure algun curt més la sortida m'ha agradat molt.

Lullaby de Victor Kossakovsky (Rússia, 2012) 3 minuts

Un parell de vagabunds dormen al terra del vestíbul d'un banc.  Si vols utilitzar el caixer automàtic, hauràs de passar per sobre d' ells o buscar un altre caixer. Kossakovsky capta la crisis econòmica en una sola imatge.

En Henry i en John son dos germans, per desgràcia s'han quedat sense casa. Han sigut víctimes d'uns dels molts desnonaments arreu del país. Tots dos eren obrers de la construcció i per mala fortuna ara es troben malvivint dins d'un caixer automàtic. 

En Henry amb dos fills i una dona ha hagut d'abandonar la seva casa a causa de la mala relació amb la seva dona. A partir d'aquest moment canviaria la vida per a ell. S'aniria a viure amb el seu germà a la llar de la seva infantesa. 

Tots dos germans estaven passant moments difícils, a tots dos els acabaven d'acomiadar de la seva feina a la construcció. No tenien res per viure, tan sols uns pocs estalvis que els seus pares els havien deixat. I en pocs mesos no els quedava res, només deutes i una ordre de desallotjament. 

Van quedar-se al carrer, sense res. No era ple hivern, però als carrers encara feia fred i tots dos van decidir ocupar un caixer automàtic dos carrers més enllà de casa seva. Se sentien molt malament. Havien de suportar les humiliacions de persones que ni tan sols coneixien. D'altres els donaven almoina. I d'altres ni tan sols entraven.  La situació era insuportable, vivien com podien, mes ben dit malvivien dins un caixer automàtic. Però tots dos es recolzaven mútuament. Aquell caixer era per ells un refugi de pau quan ningú els molestava. 

Van estar 234 nits compartint moments no gaire feliços, però estaven junts. Fins que uns homes sense cor van decidir trencar la pau d'aquell lloc. Només els va fer falta tres litres de gasolina i una cerilla, una simple cerilla. I amb aquest simple gest van trencar l'unió  i els somnis d'aquells dos homes. No tenien cap raó només unes copes de més. Els bombers no van tardar en arribar. Però el destí d'aquells dos homes ja estava escrit. Van morir tots dos junts. Un deixant dos fills, l'altre deixant aquest món.

El cos és el missatge

El llenguatge corporal pot transmetre missatges que van més enllà de les paraules, amb un sol gest o moviment podem arribar a transmetre un estat d'ànim, un sentiment, un missatge... A un receptor. Alguns exemples de símbols de llenguatge corporal els podem trobar a continuació: 

Signe de victòria: Consisteix en aixecar el dit índex i el dit cor en forma de V. És el símbol més universal per representar gestualment una victòria. Té els seus orígens a l'edat mitjana a la guerra dels cent anys. Aquest gest el van utilitzar per primera vegada els arquers anglesos.

Símbol d'OK: Consisteix en conectar el dit índex amb el polze formant un cercle i deixant els altres dits relaxats a l'aire. S'utilitza per dir que tot va bé, tot i que en alguns països orientals pot ser interpretat com a maledicció o com símbol sexual i obscè.

Pam i pipa: Consiteix en portar el polze d'una mà a la punta del nas i l'altre mà a continuació, mentre s'agiten els dits estesos fent un moviment oscil·latori. Es un gest de burla. També s'anomena el pito catalán a l'Argentina i l'Uruguay.

Fer la botifarra: Consisteix en aixecar un braç en forma de L, enfront del pit, i copejant entre l'espatlla i el colze amb l'avantbraç de l'altre braç. A vegades es fa estenent el dit cor del braç aixecat, mantenint la resta dels dits doblegats. Aquest gest s'utilitza per indicar oposició, menyspreu, refús o rèplica.

Picar l'ullet: Consisteix en tancar breument un ull de forma picaresca.

És una manera de comunicació informal en general un senyal, que depenent del context, pot indicar  atracció sexual o coneixement compartit i ocult d'un propòsit.

Juntar les mans: Consisteix en posar les mans una al costat de l'altre. En algunes cultures s'utilitza per saludar a una altre persona. En l'àmbit de la religió s'utilitza a l'hora de resar, és una mostra de submissió a un poder superior fent concentrar l'energia del cos en aquest punt per fer arribar un missatge en aquest cas al Déu de la religió que siguis (Déu, Budha...). 

Parla col·loquial

La dificultat que presenten alguns textos col·loquials i d'argot al traduir-los a un altre idioma és la dificultat de trobar un mot que tingui un significat igual i que tingui el mateix registre que la paraula original. Ja que moltes vegades una paraula d'un idioma no existeix en un altre pel fet de que algunes paraules d'argot van lligades a un context social propi d'un lloc concret. Un mateix mot inventat per ocultar un barbarisme sexual pot tenir moltes traduccions diferents depenent de qui ho tradueixi i com ho vulgui traduir. És a dir, el grau de vulgaritat que vol utilitzar al traduir i escriure.

Un exemple de paraula d'argot que costaria de traduir podria ser la paraula braguetazo.

Un exemple de paraula intraduïble podria ser la paraula gallega i portuguesa saudades  que no té una traducció exacte a cap altre idioma.

Punts de contacte entre la pel·lícula el viento d'Eduardo Mignogna i el relat Emma Zunz de Borges

Algunes de les similituds que podem observar entre la pel·lícula El viento i el relat Emma Zunz son les següents:

En els dos casos podem observar que la justícia no es efectiva i que els verdaders culpables no son culpats pels crims que han comès.

També podem veure que l’inici de les dues històries es deu a la mort d’un dels progenitors.

Al llarg de les dues històries apareixen una sèrie de cartes que son claus per al desenvolupament de la història.

En els dos casos apareix un personatge que es pren la justícia per la seva mà.

Emma Zunz

El pare de Emma Zunz ha hagut de marxar d'on vivia perquè es acusat d’haver robat, tot i que es mentida. S’ha canviat fins i tot el nom tot i així s’acaba suïcidant amb veronal. La seva filla rep una carta que l'informa de que el seu pare ha mort. Molt abans, Emmanuel Zunz confesa a la seva filla qui es el verdader culpable, Loewenthal, el cap de la fabrica on Emma treballa. Emma es deixa portar pels sentiments d’odi i repudi i planeja matar a Aarón Loewenthal. Per tal de portar a terme el seu pla, es dirigeix cap al port a buscar algun home per tal d'oferir-li serveis sexuals ja que havia llegit a la prensa que un gran vaixell salparia aquella nit del port, per tant en trobaria fàcilment.  Amb l’excusa d’una vaga a la fàbrica planeja anar cap al vespre a parlar amb el seu cap i fingir una falsa violació que seria el desencadenant per després matar-lo en defensa pròpia. Sabia que el seu cap guardava un revòlver al seu despatx, aconsegueix agafar el revòlver mentre ell anava a buscar un got d'aigua i el mata.

Alguns dels indicis que trobem per situar geogràficament l'accció que succeix a Buenos Aires, son el nom del diari La prensa, diari de Buenos Aires des de 1869 fins l'actualitat. El Paseo de Julio situat a Buenos Aires, Argentina i que es prop del port. Aguns altres indicis son la utilització de mots que s’utilitzen a l’Argentina, com per exemple pileta.

Personatges

Principals: Emma Zunz, el seu pare i Loewenthal.

Secundaris: Feino Fain (qui signa la carta amb la notícia de la mort del seu pare), les amigues d'Emma (Elsa Urstein i Perla Cronfuss), l'home del Nordstjärnan amb el que Emma té relacions sexuals.

Emma Zunz: Es la protagonista de la història, és freda, venjativa i calculadora, sembla una mica trastornada  per certs temors de la seva infància ja que va veure com el seu pare violava la seva mare, ho podem deduir en el següent fragment:  Pensó (no pudo no pensar) que su padre le había hecho a su madre la cosa horrible que a ella ahora le hacían. Al fragment: Luego, se habló de novios y nadie esperó que Emma hablara. En abril cumpliría diecinueve años, pero los hombres le inspiraban, aún, un temor casi patológico... Fa la sensació que la noia tingui complex d'Èdip. Personalment aquest personatge el consideraria dolent ja que té la sang freda de matar al seu cap perquè suposadament es el culpable "indirecte" de la mort del seu pare.

Aaron Loewenthal: Home seriós per a tots, i per als seus amics un avar. Pel seu cognom podem deduir que és jueu. És el cap de la fàbrica on Emma treballa, és també el suposat culpable del robatori segons Emmanuel Zunz però la justícia no el declara a ell com a culpable sinó que declara culpable al pare de l'Emma, que com a conseqüència d'això s'acaba suïcidant. Emma el mata. Aquest personatge no el considero ni bo ni dolent, és avar i el suposat lladre segons Emmanuel Zunz, però no sabem del tot la veritat.

Emanuel Zunz: El pare de la protagonista. És declarat culpable del robatori però segons ell és innocent, s'acaba suïcidant. Aquest personatge no el podem considerar ni bo ni dolent perquè segons ell, no era el culpable del robatori. Però sembla ser que havia violat a la seva dona.

Elsa Urstein: Millor amiga de l'Emma. Personatge bo.

Perla Kronfuss: Amiga de l'Emma. Personatge bo.

Feino Fain: El remitent de la carta. Personatge bo.

Mariner: Es tan sols un home que contracta els serveis d'una prostituta. 


Crec que es un conte antisemita perquè retracta al personatge jueu com a avar, dolent, com a lladre i com a home sense principis per haver acusat a un home innocent d'un crim que suposadament ell havia comès. Un altre tret que ens diu que el conte es antisemita és el fet que la protagonista l'acaba matant.

Feu una reflexió personal de la justícia segons Emma Zunz i segons el jutge que tanca el cas d'assassinat.

No sabem del tot si realment el pare de l'Emma és innocent com tampoc sabem del tot que Loewenthal sigui el verdader culpable.
De totes maneres aquest conte deixa en mal lloc a la justícia, ja que si el que diu el pare de l'Emma és veritat en cap dels dos casos el jutge fa bé la seva feina. Ja que quan el pare és innocent el declara culpable i quan Emma comet el crim la declara innocent. Sembla una paradoxa, com si el pare de l'Emma ja hagués complit la condemna per tant la seva filla ja no l'ha de complir. 

TNC

Dosi doble de teatre a Barcelona

El dimecres dia 8 de maig nosaltres, els alumnes de primer de batxillerat, vam fer una sortida a Barcelona. Al matí el primer que vam fer va ser entrar al teatre nacional de Catalunya on ens van posar un vídeo on ens explicava les diferents parts del teatre i les diferents funcions que realitzaven les persones que hi treballaven. Tot seguit vam pujar les interminables escales fins a arribar a una sala on un director de teatre ens va explicar moltes coses interessants sobre el teatre. A partir d’aquest moment comença la nostra experiència com a actors de molts de nosaltres. Prèviament ens havíem après el paper que tot seguit representaríem. Nosaltres mateixos vam fer de maquilladors, personal de vestuari i d’actors.     


En haver acabat, vam anar a dinar a a les Glòries on vam tenir una hora i mitja lliure per dinar, anar de botigues, passejar... Tot i que vam tenir poca estona ens ho vam passar molt bé.

Per la tarda vam tornar al teatre, on ens va fer una visita guiada per tot el teatre, interior de l’escenari, camerinos, sastreria, sala de bugaderia, la sala gran...

Per acabar el dia vam assistir a veure l’obra Llibertat de Rusiñol a la sala petita, personalment em va agradar més aquesta sala que no pas la gran. L'escenari estava situat al mig de la sala i a banda i banda estaven les butaques. L'obra va ser molt emotiva i la conclusió final que en vam poder treure es que avui en dia encara estem vivim en un món on el racisme encara hi és molt present.

Activistas Femen

Les activistes Femen, formen part d'un moviment nascut a Ucraïna, van començar protestant als carrers contra el comerç del sexe i l'explotació sexual. 

 Les seves accions passaven desapercebudes fins que un dia, l'any 2010, cinc d'elles van decidir protestar en topless contra el candidat ucraïnès Victor Ianukóvitx. 

L'impacte mediàtic va ser espectacular, de manera que van decidir seguir aquest camí: el seu cos com a arma de lluita, com a bandera. Des de llavors sempre protesten en topless amb pintades en el seu tors i una corona de flors  al cap que les caracteritza.

Els objectius que volen aconseguir amb aquesta mena de protestes són: reivindicar els drets de la dona i intentar lluitar en contra del turisme sexual.

Han trobat una bona manera de cridar l'atenció i es mereixen el respecte de tothom perquè lluiten per unes causes justes, ja que encara hi ha moltes dones al món que no són tractades pel que són. Trobo raonades tot aquest tipus de protestes tot i que penso que haurien de ser escoltades vagin amb o sense roba i no haver  d'arribar fins a aquest punt. 

El passat dia 1 de març Amina Tyler, un tunisiana de 19 anys, va compartir a Facebook  una foto seva amb el tors nu. Apareixia maquillada, fumant i amb una cita en àrab en el seu pit: "El meu cos em pertany i no representa l'honor de ningú". Va provocar un gran escàndol en les xarxes i va sortir per tots els diaris i revistes de Tunísia. Poc després va ser segrestada pel seu cosí i el seu pare.

Tota dona té dret a lluitar pels seus drets es una cosa que trobo justa, però el que ha fet aquesta dona no em sembla gens bé, sobretot pensant del país del que prové. 

Si vol lluitar pels seus drets que ho faci, però sense exposar el seu cos nu a les xarxes socials, cosa que té molta repercussió. 

Si alguna cosa no la troba justa que la reivindiqui, però que abans pensi quines conseqüències pot tenir una acció, i en aquest cas vistes les circumstàncies crec que no ha trobat la manera correcta de manifestar els seus drets com a dona.

La visita d'en Pep Reyner al nostre institut

Ahir, dijous 25 d'abril vam rebre al nostre institut la visita d'en Pep Reyner, un antic estudiant del nostre institut i que està cursant la carrera de ciències polítiques a la universitat Pompeu Fabra de Barcelona i actualment està d'Erasmus a Alemanya, a la ciutat de Jena.

Ens va fer veure la importància dels idiomes, sobretot de l'anglès, i que viure a Alemanya és una bona alternativa ja que s'hi viu bé perquè té un govern que facilita la vida als estudiants que pagant un petit import poden gaudir de transport públic, estudis, residència...

Escrache

Origen i etimologia

De les llengües occitanorromances procedeix el registre del verb escrachar, antigament escratchá l'Idioma occità. A les etimologies i noms usats entre els segles XI al XVI, sobre les variacions de la llengua francesa, s'inclou la paraula escrache amb les accepcions de gale, rogne i farcin juliol. Gale, «sarna». Rogne, ús familiar de «cabreig», «estar cabrejat», «cabrejar», sinònims de «rebequeria», «estar furiós», «estar enfurismat», etc. Farcin o Farcy, «muermo», «úlcera», tot això en al · lusió a un context concret i de significat històric molt més ampli, el de les sancions a la conducta humana mitjançant les imprecacions medievals:

Toi fierge Nostre Seignor de la plaie de Egipte, et la partie de ton cors dont les estrounts sont portez, á escrache et á mangue issint que tu ne poes estre garis.

Glossaire de la Langue Romane, 1808.

La paraula escrache també va ser utilitzada principalment a Río de la Plata i Montevideo (Argentina). Va ser referenciada al 1879 per Benigno B. Lugones en la forma de escracho, provinent del dialecte lunfardo i fent referència a l'estafa que es comet presentant a la persona a qui es vol enganyar un bitllet de loteria i un extracte en el qual el mateix apareix premiat i procurant així que la persona accepti el bitllet pagant un import menor que el que suposadament rebrà com a premi. 

Actualment s'utilitza a Espanya, per denominar l'assetjament que pateixen alguns polítics prop de casa seva per part dels ciutadans ja que aquests polítics tenen uns clars indicis d'haver format part d'un delicte de corrupció i no han estat jutjats correctament o simplement per no reformar les lleis com per exemple la de les hipoteques.

Escrache no acaba de trobar el mot en català. Hi ha qui fa servir formes descriptives, com: "assetjament públic", "pressió pública". Molts mitjans de comunicació han preferit "escarni" o "aüc". Aücar és allò que es fa per a assenyalar les faltes o per a avergonyir algú. Diccionari: fer aücs; perseguir a crits; insultar, escarnir a crits. Uns altres fan ús del mot escratxos.


Primers i últims "escraches" 

Els encarregats de realitzar els primers escraches a Espanya han estat els membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) en una campanya per exigir l'aprovació al Congrés de la dació en pagament de l'habitatge com a condició suficient per saldar el deute que comporta una hipoteca i així no quedar-se sense casa i a sobre amb deutes. Els escraches van aconseguir el seu moment de major tensió fa dues setmanes, amb el trasllat de la campanya de la PAH fins la porta de l'habitatge de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. Divendres passat, els manifestants van intentar organitzar un altre escrache davant l'habitatge del president del Congrés, Jesús Posada, però en aquest cas la policia va aconseguir frenar-los.

Opinió personal

Molestar de certa manera als càrrecs polítics que no fan bé les seves funcions ho veig bé fins a un cert punt sempre i quan l'assetjament no arribi a la violència ni que els fills de polítics pateixin escrache ja que aquests últims no en tenen culpa. Tot polític hauria de lluitar per una llei justa per a la gent no ser corrupte i no abusar del seu poder, si el sistema funcionés correctament no hauríem d'arribar a aquests extrems.  

Les dones: passat, present i futur

Aquest treball de recerca parla sobre les dones al llarg de la història de la humanitat. Comença amb la següent cita: 

“Y ojalá que a esta misma hora, que bien pudiera ser la del alba, alguien pueda seguir hablando -aquí y allí o en otra parte cualquiera- acerca del nacimiento de la idea de libertad.” María Zambrano

El treball segueix una bona estructura i està organitzat en diferents apartats, el disseny es atractiu. Es nota que té les idees clares des d’un principi i al final en treu unes bones conclusions. Les imatges estan ben triades. El lenguatge que utilitza és culte tot i que trobo que és massa abarrocat i hauria de ser estàndard. En general es un bon treball.

Los ilusos l D'A

Prenent el títol de la novel·la pòstuma de Rafael Azcona, Jonás Trueba encara la seva segona pel · lícula com un experiment entre amics. Mentre estan aturats esperant la llum verda per rodar la seva nova pel · lícula, Trueba es troba amb els seus amics i, sense un pla de rodatge definit, els grava parlant de l'amor, de la vida, del cinema, menjant, bevent, enamorant-se. Una pel · lícula sobre el desig de fer cinema o sobre allò que fan els cineastes quan no fan cinema.

En aquell petit cafè, estava esperant als meus amics que poc van tardar, era un diumenge a la tarda, d’aquells diumenges en els que t’aixeques tard perquè has sortit de festa i a les tardes no tens ganes de res. Van arribar la Marta, en Jordi i l’Arnau i vam estar parlant de com havia anat aquella nit. La millor festa des de feia temps. Va venir  el cambrer i vam demanar uns cafès. Va ser la tarda perfecte amb les persones perfectes. Quan vaig arribar a casa em vaig donar compte que des que havia sortit de casa la càmera havia estat gravant tot. A partir d’aquell dia vaig començar a gravar tot el que em passava, era una pel·lícula sense guió, com la vida mateixa. Aquella càmera va presenciar els moments de major alegria i felicitat com també els més tristos. Com la ruptura d’en Jordi i la Marta i poc després la seva reconciliació. Una pel·lícula sense final però plena de sentiment, passant pels moments més quotidians. Sense adonar-me ja havia passat un any d’aquella tarda de diumenge, molts minuts gravats i moltes emocions. Avui, s’estrena el meu curtmetratge, un curt però emotiu vídeo que quedarà per sempre al meu record.

El meu món és un nas de pallasso

"L'humor no és un estat espiritual, sinó una visió del món." 

Aquesta història m’ha agradat perquè és original. Ha triat una foto i un un títol que atrauen a llegir-la. Ens explica com la vida d’un venedor de sabates en un  fred carrer, canvia  en qüestió de dies i passa a ser humorista en un famós circ. El protagonista aprofita una oportunitat que li dóna la vida i que se li presenta per casualitat. A vegades, ens hem d’arriscar per trobar realment la nostra felicitat. No tot depèn de qui sóm o què fem a vegades l'atzar  juga bones passades a la nostra vida. La comèdia i l’humor acaben canviant la manera de veure el món del protagonista. Que és feliç repartint somriures i tal i com va dir Charles Chaplin: un dia sense somriure és un dia perdut.

El meu món és un nas de pallasso. Julia Santana: http://undialecteviu.blogspot.com.es/2013/03/reflexio-i-expresio.html

Moments trencats

"Un final trist —tots els finals ho són— no ha de desmentir el passat d'alegria." 
Salvador Sostres (Barcelona 1975)

Salvador Sostres

És un escriptor i periodista català. Alumne del col·legi Aula, cursà un any a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB i abandonà a continuació els seus estudis universitaris per dedicar-se plenament a l'escriptura. S'ha dedicat de forma exclusiva als articles d'opinió i a les novel·les de ficció, al principi algunes d'elles en llengua castellana.

Moments trencats

Tot havia començat un fred vint-i-cinc de desembre de mil nou-cents noranta-sis.  Sobre una gran pista de gel patinava l’Arlet . Patinava molt bé, però de cop rellisca i cau a sobre d’un noi alt, moreno i d’ulls verds.  El noi s’aixeca tot enfadat, pretenia escridassar a qui l’hagués fet caure a terra, però tot d’una les seves mirades es creuen. El seu estat d’ànim canvia en mil·lèsimes de segon i en comptes d’enfadar-se acompanya a l’Arlet a la infermeria.  Al so d’una nadala dos desconeguts s’acaben de conèixer i a partir d’aquell dia les seves vides serien inseparables.  Eren molts moments per recordar tots feliços i cap de dolent, les seves vides havien agafat un sentit. Es van prometre que mai es separarien, però només era una promesa més, d’aquelles que es fan els enamorats.  Era el dissetè nadal que passaven junts, un regal perfecte sota d’aquell arbre. Uns bitllets a Marrakech que ho canviarien tot.

Marrakech. A través d’aquella finestra es podien veure aquelles altes palmeres. En Jordi li fa un petó al front i la desperta. Eren ja les deu i havien de donar-se pressa ja que el seu tour començava a les onze. Es vesteixen tots dos amb una roba fina blanca, feia molta calor i surten de l’hotel.  L’Arlet es disposa a creuar el carrer sense haver-se fixat que un cotxe s’acostava a ella a tota velocitat. En Jordi no ho dubta ni un segon i la protegeix com pot, mor en l’acte. 

L’ambient era silenciós, només se sentia el soroll d’ una llàgrima que  queia per la seva galta, es disposava a donar l’últim adéu al seu estimat una rosa blanca i una sobre amb fotos de tots els moments que havien passat junts. Un final trist. Tots els finals ho són però l’Arlet no ha de desmentir el passat d'alegria. Per això volia que ell s'endugués aquell sobre allà on anés.

¡Cáspita!

Després de llegir l'article de Juan José Millás, El País, 1 de març de 2013. I de veure el vocabulari utilitzat a l'article d'aquest senyor en un diari de tirada nacional penso que per sobre de tot, fins i tot de la barra que tenen els polítics, aquest periodista  per molt "hasta los cojones" que estigui del tema hauria d'utilitzar vocabulari adequat per al medi de comunicació en el qual està redactant. Crec que el vocabulari que utilitza s'ajusta més al d'un bloc on cadascú exposa la seva opinió personal ja que les expressions emprades són de caire col·loquial.

L'estiu de les keds blaves

Introducció

Paraules que provenen de marques comercials:

Keds: 

Sabatilles esportives.

Etimologia: Paraula que en un orígen era la marca de unes sabatilles esportives. L'utilitzen els lleidatans.

Rímel:

És el nom registrat de la màscara de pestanyes, feta a base d'oli i pintura, que s'aplica a les pestanyes amb un raspatllet per espessir-les i fer-les semblar més llargues, i també per acolorir-les. Normalment és de color negre.

Etimologia:

La paraula prové de l' adaptació del nom de l'empresa Rimmel de productes de maquillatge, fundada originalment el 1834 per Eugène Rimmel a Londres.

cel·lofana:

Material que es presenta en forma de fulls de cel·lulosa transparent i flexible fets a partir de viscosa. Poden ser de diversos colors i s'utilitzen per embolicar regals.

Etimologia: Del francès cellophane, originalment una marca registrada (1912), composta amb els mots cellulose i diaphane (del grec diaphanés, 'transparent'), invenció de l'enginyer suís Jacques Brandenberger (1908).

tàper:

Recipient de plàstic que tanca hermèticament i s'usa per guardar-hi o dur-hi menjar.

Etimologia: Adaptació de l'anglès tupper, derivat de la marca comercial Tupperware (registrada i patentada pel químic nord-americà Earl S. Tupper el 1946), que manufactura aquesta mena d'envasos.

veronal:
Substància blanca, cristal·lina, usada com a hipnòtic, primer somnífer del grup dels barbitúrics, també conegut amb el nom de barbital.

Etimologia: Nom que van donar a aquesta substància els primers que la van sintetitzar el 1902, el químic Emil Fischer i el metge Joseph von Mering. Es va començar a comercialitzar el 1904 amb aquesta marca. «La llegenda diu que Von Mering va anomenar així el producte perquè considerava que la ciutat italiana de Verona era el lloc més tranquil del món».

L'estiu de les keds blaves

Finals de Juny. El paper verd de cel·lofana queia a trossos al terra. Un somriure, unes precioses keds blaves acabava de desembolicar la Cecília. Ja n'eren 18 d'espelmes, de somnis, de desitjos. Un nou estiu una nova història per començar. Massachusetts. L'avió tot just s'acabava d'enlairar fèia una hora i la Cecília ja dormia com si veronal hagués pres, somiava en la nova vida que li esperava a l'altre costat de l'Àtlantic.  De cop l'hostessa la despertà era l'hora de dinar. Mongetes i pollastre no era que li agradés molt el menú però tenia gana. Es lamenta de no haver acceptat portar el tàper amb deliciós dinar que li havia preparat la seva àvia. Volia veure al seu pare, ja eren molts anys que el destí havia fet que els seus camins no es trobessin però per fi era hora de trobar-se. Estava nerviosa i a la vegada contenta.

Set de la tarda hora local. El avió per fi aterra. Equipatges multitud de gent, perduda, ansiosa. Un politò sona, es el seu pare la truca per saber si tardarà molt en sortir, la vol veure. Ella recull el seu equipatge ràpidament. Veu un cartell gran on posa "arrivals" i una fletxa que indica una gran porta transparent envoltada de publicitat. No pot esperar més corre emocionada, a través del gran vidre i es dirigeix a una cara coneguda entre els milers de persones que hi havia. Una abraçada i més tard una llàgrima rellisca per la seva galta, el rímel se li escampa pels ulls, tot just acabava de començar aquell estiu de les keds blaves.

Eufemismes

A l'article de Javier Marías Villanía léxica apareixen una sèrie d'eufemismes que han canviat amb el temps.


Un eufemisme és una paraula o expressió que s'usa en comptes d'una altra considerada tabú, malsonant o amb una connotació no adequada al context.



"discapacitados", “personas con discapacidad” o “funcionalmente diversas", "lisiado",
"tullido", "minusválidos".



discapacitat: 
Minusvalidesa.


minusvàlid -a: 
Que presenta un trastorn físic o mental, sia congènit o adquirit, que li impossibilita o dificulta un desenvolupament normal de l’activitat.


"contaminar", "manchar".


Contaminar:
Impurificar, corrompre, per contacte. 
Introduir contaminació (en un medi donat).Infectar d’una malaltia contagiosa. 


Embrutar:
Llevar la netedat (d’alguna cosa) amb taques, pols, greix, etc. Perdre la netedat amb taques, pols, greix, etc. 

"Váter", "retrete", "excusado".

vàter: 
Instal·lació on s’orina i es fan les defecacions consistent en un recipient adequat i un dipòsit d’aigua amb un dispositiu que, en ésser accionat, fa rajar l’aigua per arrossegar les deposicions cap als baixants i les clavegueres.
Cambra on hi ha el vàter.


latrina: 
Comuna o vàter, especialment de determinats llocs públics com casernes i campaments. Netejar les latrines de l’estació. 


lavabo:
Habitació destinada a rentar-s’hi. Vàter.

Crec que els eufemismes s'han d'utilitzar ens certs àmbits on cal parlar més formalment sempre i quan el significat sigui el mateix i no porti confusions. En quan a utilitzar paraules que tinguin per significat una cosa no molt agradable crec que no s'haurien d'utilitzar eufemismes, ja que comportaria confusions i crec que les coses s'han de dir tal com són sense disfressar-les. Per exemple, la paraula contaminar i embrutir, tot i que són molt semblants no signifiquen totalment el mateix per tant hauriem d'utilitzar la paraules adients en cada cas i context.

Societat: “Palomino"

El tema principal de l'article són els valors socials, el punt de vista que tenen certes persones sobre les relacions homosexuals  i les relacions personals  al segle XXI.
Els temes secundaris de l'article són  les diferents accepcions d'una paraula el seu ús al llarg del temps, i la confusió que pot comportar això.
Està escrit en el dialecte valencià (subdialecte alacantí)  perquè les següents característiques ho demostren: la utilització de paraules de vocabulari diferents com, ''xica'',''xiques'' per dir noia, noies ''xic'' , amollar, deixar anar. La primera persona del present d'indicatiu és -e. Exemple: pense. La primera persona del present de subjuntiu és -a. Exemple: faça. Els possessius meua per dir meva, seua per dir seva.

Sobre l'article penso que un professor no hauria d'opinar sobre la orientació sexual dels seus alumnes.  Un professor hauria de preocupar-se més per altres aspectes més rellevants sobre la educació dels  alumnes i que afectin al normal funcionament de la seva activitat escolar.

Paraules del registre vulgar en català

Aquesta és la lletra de la cançó d'Estanislau Verdet ''Per fer país...'', la qual inclou moltes paraules i insults en català:

Pixamandúrries llardós.
Vés a pastar fang, albercoc.
Australopitec, cul inquiet, gra de pus, llepafils, mala pecora,
passerell, flipamandonguilles,
mosqueta morta, torra castanyes,
xitxarel·lo, cagandanes, nas de porc.

Per fer país insultem en català.

Foll camacurt, tanoca esquifit, palangana, cagarro tou mocós,
ploramiques, sabatot,
barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent,
buscabregues, aixafabolets,
garrepa, panoli, dropo, desvergonyit.

Lladregot, malnascut, bocamoll, bordegas,
bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiinsultem en català, en català.

Sòmines, nap-buf, perepunyetes, gos sarnós,
escuracassoles, escoltallufes,
cagadubtes, baladrer, orellut, ase mort, barrut, pallús en zel,
abraçafanals.

Capsigrany, botifler, empeltat, tabalot,
tastaolletes, xirucaire, pelacanyes, escalfabraguetes.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiiiinsultem en català, però no el de fa cent anys.

Aquests són alguns dels significats de les paraules:

Mandúrria: Membre viril, en llenguatge infantil (Alaró).

Pixa: Penis.

Llepafils: Triat excessivament, escrupolós, en el menjar.


Tanoca: Babau. Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri. És un babau: tothom en fa el que vol. Babau, tot t’ho creus!


Llardós: brut de llard.

Pastar fang: anar a fer punyetes.

Australopitec: mono antic.

Gra de pus: pesat, emprenyador.

Mala pécora: persona dolenta o extremadament estúpida.

Passerell: persona molt alegre, molt astuta. 

Mosqueta morta: persona callada, molt quieta.

Torra castanyes: persona molt pesada.

Camacurt: persona amb les cames curtes.

Barjaula: persona egoista.

Panoli: persona ignorant.

Dropo: persona que mai vol treballar.

Desvergonyit: persona amb manca de vergonya.

Bocamoll: persona que té la boca amb molta saliva.

Bordegàs: persona entremeliada.

Escoltallufes: persona curiosa.

Cagadubtes: persona que no es refia de res, és a dir, que dubta de tot.

Panxacontent: persona egoísta, que no es preocupa per els altres. No té empatia.

Orellut: persona amb orelles molt grans.

Barrut: persona que menja molt.

Cagandanes: Home que es mou molt i aparenta molta energia, però que és fluix de caràcter i no fa res d'importància.

Nas de porc: que té el nas de porc.

Esquifit: que no arriba a la mida que cal.

Ploramiques: Persona plora per res.

Sabatot: burro.

Barjaula: prostituta.

Matusser: xapusser.

Tita fluixa: poc valent.

Buscabregues : persona problemàtica.

Xitxarel·lo: jove de la primera volada. 
 

World Press Photo 2012

El fotograf suec Paul Hansen ha guanyat la 56a edició del World Press Photo, corresponent al 2012, amb una imatge de Gaza. La imatge mostra la desesperació de dos homes palestins que porten el cadàver d' uns nens, molt petits, embolicats en uns llençols blancs. El guardó es el més important de la seva classe a tot el món, y al jurat li ha impressionat la forma en la que Hansen ha sabut plasmar la tragèdia. 
  
“Aquí està tot, el dolor i l'enuig, la desesperació i la pèrdua. La força de la foto radica en aquest contrast amb la innocència dels petits. No es pot oblidar”, ha dit Mayu Mohanna, membre peruana del jurat.

Hansen, que treballa pel diari suec Dagens Nyheter, explica que els homes portaven  als petits pels carrers de Gaza fins la mesquita. El cadaver del pare estava darrere, a una llitera, embolicat amb uns llençols blancs. Els petits, Suhaib Hijzi i el seu germà, Mohamed, tenien dos i tres anys i van morir al bombardeig que va destruir la seva casa. Un misil que provenía de l'exèrcit israelí havía rebentat l'edifici.

El World Press Photo va ser creat a Holanda el 1955, quan els fotografs nacionals varen transformar el seu propi concurs en un internacional. El primer trofeu va ser lliurat a Ámsterdam. El primer any, 42 fotografs de 11 països van presentar 300 imatges. Al1990, els aspirants al premi sumaven ja 1.280 participants de 64 països amb 11.043 fotos. Aquesta última vegada, han sigut 5.666 candidats de 124 països, amb 103.481 fotos. A més de 10.000 euros en efectiu, el guanyador Hansen s'emportarà una càmera Canon i un lot de lents.

He escollit aquesta notícia perquè m'ha impactat molt la fotografia. El conflicte de Gaza es remunta a més de seixanta anys enrere, a 1949, quan el territori que ocupa la franja va ser establert, en l'acord de pau signat després del conflicte àrab-israelià iniciat un any abans. Ens mostra les desgràcies que pateix molta gent innocent sense tenir culpa de res. I que per culpa d'aquest conflicte està morint molta gent innocent.

El País de los estudiantes Entrepontes

Aquest diari és el guanyador de el país de los estudiantes de l'any 2012. Pertany a l'institut Campo de San Alberto, Noia (A Coruña). Està dividit en 6 seccions: Portada, societat i cultura, medi ambient, el teu entorn, esports i tema lliure. El diari està realitzat en castellà menys la secció de tema lliure que està escrita en gallec. He decidit comentar un article de la secció de mediambient el títol de la qual és: ¿Jaulas?
Les cofradies de pescadors i mariscadors de la ria de Muros i Noia es van oposar a la implantació d'unes gàbies per al cultiu de salmons al fons marí d'aquesta ria. S'hi van oposar ja que els excrements de dits animals poden perjudicar greument a les espècies marines autòctones. En contraposició els biòlegs diuen que si les coses es fan bé, no hi ha cap problema per a la implantació de les gàbies. No obstant si les coses no és fan correctament és pot perjudicar greument al paisatge i biodiversitat de la zona. S'ha obert un debat ¿Gàbies si o gàbies no?

Opino que les gàbies de salmons no haurien de ser instal·lades en un lloc que no és autòcton o propi de l'espècie. El lloc on les volen col·locar és molt ric en biodiversitat marina y espècies pròpies del lloc i no s'hauria de fer malbé el paisatge natural per l'enriquiment d'uns quants interessats.